Castell termenat, documentat el 902 amb el nom de castell de Nèspola i des del 1023 amb el nom de Rocafort. Aquest castell era el centre d'un antic terme anomenat Nèspola, que comença a esser documentat el 926 i el 1022 es documentà com a "Castell de Nèspola que diuen Rocafort".
La part més destacable que resta dempeus consisteix en un mur al cantó de migdia, que presenta un gruix de 85 cm i una llargada de 10'90 m. En aquest cos hi ha una obertura quadrada que segurament hauria estat el marc d'una finestra. A la cara inferior d'aquesta paret hi trobem dues mènsules a sobre de les quals hi ha un forat quadrat, que es repeteix al llarg de tot el mur.
Aportació històrica
L'origen del Castell de Rocafort l'hauríem d'enquadrar en algun moment del s. XI. En aquell moment les terres del Bages eren zones frontereres de la Marca Hispànica amb el Califat de Córdoba. Es podria entendre com un indret en ple procés repoblador, obert a l'expansió, en mans de l'aristocràcia i proper al perill que implicaven les contínues incursions sarraïnes. En aquest context s'esdevé el procés d'encastellament del territori, consistent en l'organització d'una xarxa defensiva, a través de guàrdies i de castells termenats. A la zona del Castell de Rocafort questa xarxa estava formada diversos castells com el de Talamanca, el de Mura, el de Castellet (Sant Vicenç de Castellet), el Castell de Castellgalí, etc. Es tracta de construccions amb un estil semblant, i la majoria es troben comunicats visualment entre ells.
El castell de Rocafort estaria situat al centre d'un terme primitiu anomenat Nèspola, documentat per primera vegada el 926, i que comprenia els castells de Rocafort (Nèspola), Mura i possiblement del de Talamanca. Al final dels s. X se separa en els tres termes de castells esmentats. El terme del castell de Rocafort s'estenia amb els mateixos límits que l'actual Pont de Vilomara i Rocafort.
Les notícies sobre el domini del castell permeten deduir que era de domini comtal i que al seu terme hi havia importants alous comtals, fins i tot les esglésies ho eren, però molt aviat foren adquirits per la família que s'anomenarà Rocafort i que tingué el castell en alou i per tant, n'eren els senyors eminents.
El 976 el comte Borrell vengué a Riculf el castell de Nèspola. Uns anys més tard, el 984, el seu fill o nebot, Unifred compra al comte un important alou al terme de Nèspola, al lloc d'Ullastrell (Oristell).
El 1023, en un document de l'Arxiu Històric de Manresa, es diu que el castell de Nèspola és anomenat també Rokaforte (Rocafort), Tot i així a la parròquia se l'anomena encara Palau de Vesa durant la primera meitat del segle XII.
En el testament sacramental de Bernat de Rocafort, l'any 1184, veiem com en tot un seguit de donacions va deixar als seus fills Guillem de Rocafort i Berenguera el castell de Rocafort, excepte un honor que hi té el monestir de Sant Benet de Bages (Arxiu Capitular de Vic).
La família Rocafort tingué el domini del castell fins que Humbert de Rocafort, l'any 1281, vengué al ciutadà de Barcelona Pere Sitjar (de Cigriario), tot el senyoriu feudal de Rocafort.
Veiem doncs, com a finals d'aquest segle els senyors de Rocafort ho eren Berenguer de Sitjar (Cigiar) i la seva dona Sibil·la.
El 17 de desembre de 1318 Sibil·la, ja vídua, va lliurar al seu fill Pere els castells i terme de Rocafort.
L'últim senyor del castell fou en Pere de Sitjar, que es casà amb Guillema, filla de Jaume Nerell, ciutadà de Manresa. Pere de Sitjar va morir pels efectes de la pesta negra . i la seva vídua encarregà el sarcòfag que es troba a l'interior de l'església parroquial de Rocafort i restaurà la capella del castell.
El 1358 Guillema instituí un presbiteriat o capellania que comportava, entre d'altres obligacions, que el sacerdot havia de residir contínuament a la capella de Sant Vicenç, titular de l'església del Castell.
Guillema va morir a una edat avançada el 1375, i en el testament, aquesta va llegar al monestir de Sant Benet de Bages la senyoria de Rocafort amb les seves terres i el castell.
Sembla ser que durant la guerra civil catalana contra Joan II (1462-1472) el castell fou destruït.
En tot cas va seguir essent propietat del monestir fins a la desaparició dels senyorius jurisdiccionals i l'exclaustració eclesiàstica l'any 1835.
Intervencions arqueològiques:
Els darrers anys i des del 2013 en que es van iniciar treballs de desbrossament del turó on s’assenta el Castell de Rocafort, s’han dut a terme diverses campanyes d’excavació que han permès avançar en el coneixement de l’edificació així com en el seu marc cronoevolutiu.